Una puerta cerrada hay delante de mi,

es muy bella y posee una ventana.

Por esta tímido miré, y vi,

lo que me gustaría ser en la vida.

 

Pero la puerta está cerrada,

corro y pregunto de la llave,

que abrirla pueda.

Entre sabios e ignorantes indagué.

 

Recorrí siguiendo susurros,

que a mi corazón hablaban,

de posibles caminos,

en la insistente búsqueda.

 

Solo me detuve para vivir el presente,

tan solo un poco siquiera,

tan solo para no quedarme triste,

en mi soledad y con la gran ausencia.

 

Un día simplemente la puerta cerrada,

comenzó a dejar de estarlo.

¿Porque temo atravesarla ahora?

¿Y mi búsqueda como abandono?

 

Fueron tan largos los años…

que no recuerdo mi desaliento,

por la puerta cerrada, y solo avanzo.

Solo avanzo ahora, por no ser tonto.

Tengo una soledad
tan concurrida
tan llena de nostalgias
y de rostros de vos
de adioses hace tiempo
y besos bienvenidos
de primeras de cambio
y de último vagón.

Tengo una soledad
tan concurrida
que puedo organizarla
como una procesión
por colores
tamaños
y promesas
por época
por tacto
y por sabor.

Sin temblor de más
me abrazo a tus ausencias
que asisten y me asisten
con mi rostro de vos.

Estoy lleno de sombras
de noches y deseos
de risas y de alguna
maldición.

Mis huéspedes concurren
concurren como sueños
con sus rencores nuevos
su falta de candor
yo les pongo una escoba
tras la puerta
porque quiero estar solo
con mi rostro de vos.

Pero el rostro de vos
mira a otra parte
con sus ojos de amor
que ya no aman
como víveres
que buscan su hambre
miran y miran
y apagan mi jornada.

Las paredes se van
queda la noche
las nostalgias se van
no queda nada.

Ya mi rostro de vos
cierra los ojos
y es una soledad
tan desolada.

MARIO BENEDETTI

SE PUEDE CONSEGIR LA FELICIDAD?

 

 

MANGO “CANCIÓN DEL RECUERDO”

 

“MOVING”

 

2009

Raquel Ventura  i Roda Organització  i Gestió  d`institucions socioeducatives

Qui som ? D`on venim i cap on               anem…

 
Agraïments:

Agraïments per a tots. Per a tots aquells que m`han ajudat, directa o indirectament…

Agraïments a la meua família… la meva mare i al meu pare

                                                                        (sense ells no tindria origen)

 

Agraïments a la meva germana… Ernes

                                              (en ella no tinc presència però si essència)

 

Agraïments per al meu segon origen… Nati

                                                   (sense ella no haguera arribat a este camí)

 

Agraïments pel dia a dia… Sara, Irene, Almudena, Clara, Silvia, Anabel, Anna i… l`altra Ana

                                              (sense elles hauria caminat sola)

 

Agraïments també per l`amor… David

                            (per acompanyar-me en tots els moments… moments de plaer)

 

 

 

Agraïments per a la Núria Pérez de Lara Ferré per haver escrit estos textos,  per a la Candida per frases com “ mes val acompanyada que sola” , per a la Alessandra Bochetti per fer-me pensar amb la pietat de la mare, per a la Noe que ha fet que no camines sola ,  i com no, agraïments per  a tu, per al mirall de les paraules, per fer-me arribar aquest textos i per fer que li doni significat a la paraula origen…

 

                                          

Primera i única part

Tinc tant que dir, tant que contar-te, que no et diria res… tinc tantes sensacions, que no vaig a saber explicar-les… no se com redactar-les, ja que no vull esborrar res del que he escrit (meu he proposat). Fer-te saber , que no se si he fet be, tinc molts dubtes, en la forma de fer aquest treball… però es que.. realment el que desitge  fer i com heu vull fer es així, el que estic  fent i com heu estic fent, no heu he fet mai… redactar i escriure sense modificar res, vull saber quin es el resultat final i necessite saber, si quan acabe aquest escrit, hauré segut capaç d`arribar al meu “objectiu”. Pensaré el mateix al quan inici aquest diari que al finalitza-ho? No vaig a parlar de les classes (tu estaves allí i mes bé que ningú , saps de que hem parlat)  , vaig a parlar de sensacions. Vaig a  explicar-les  de la forma mes clara possible, encara que les sensacions i el sentiments  son inexplicables.

Els textos que hem treballat, sols els he llegit una vegada (excepte el de Etkin y el Padre de Blancanieves). Vaig a escruire poc a poc, full a full , text a text, tal i com el sent.  Es tan bonic el que he llegit i ma fet reflexionar tant, que hem fa por. Hem  fa por tornar a llegir-lo i no sentir el mateix, hem fa por que canvie la meua opinió com moltes vegades passa quan rellegeixes un text, no vull canviar de sensacions! Sóc  molt sentida i pots ser, penses que exagero, però realment es com hem trobe ara i el sentit que li done al diari. He començat a escriure sobre el teu text,  perquè sincerament, pense que pot ser sigui interessant .  No pensava, que la teva tesis m` haguera produït estes sensacions , no es perquè l`hagués escrit tu, perquè… hem dona igual, hem dona igual qui l`ha  escrit (açò no lleva que no et doni la enhorabona i el felicite per la “curra” que tas pegat) faig aquest comentari perquè realment per a mi,  lo important es el que hi ha escrit, no qui heu ha escrit. El que he llegit m`ha fet  pensar, reflexionar sobre situacions que no m`havia parat a pensar.  Hi han frases escrites “super xules”, pot ser penses que exagera-ho,  però m`ha encantat.

 

Be, vaig a intentar començar… Començar per estar present, com be nomenes a la teva tesis, començar  per reescriure aquest text i apropia-me’l, fer-lo meu.  Raonar  sobre les frases que m’han fet pensar. Com pot ser que, frases com  “esta allí por el simple deseo y gusto de escuchar” m’hagin fet pensar?  Pensar i recordar sensacions, sensacions que moltes poques vegades he sentit. Quantes paraules soltem al llarg del dia? Quantes conversacions tenim amb el món, amb les persones que ens rodegen?… i quantes vegades al llarg del dia escoltem el que ens diuen d`una manera no egoista?. Fa temps, vaig tindre una conversació amb un companya de treball (pensava que no era molt amiga), ben bé, no recorde de que parlàvem, i després d´ haver llegit el text, hem pregunte si seria important, perquè ja heu he  oblidat (“si me n’oblido per algo serà” com dia Candida) No recorde per a res, el que hem va dir, però si recorde el sentiment que hem va transmetre ,vaig sentir goig, hem va transmetre alguna cosa , no sé el que, però hem  va fer sentir be… recorde que seguidament de la conversa, vaig pensar: quina sensació mes estranya acabe de tindre? sensació que poques vegades havia sentit. Soles avui havia tornat a pensar en aquell moment, en aquella sensació que, com he dit, poques vegades m`havia arribat. Supose que en qualsevol  moment de la conversació,  la meua companya es va sentir escoltada, tal vegada si me importava el que deia, encara que quan parlava es referia a “algo” seu, “algo” propi. Vaig ser incapaç de separar les seues paraules amb la meva escolta (encara que no era sobre mi). Perquè vaig ser elegida per a que hem contarà alguna cosa que li havia passat? Hem pregunte si va  ser per la confiança que va dipositar en mi, per la relació no planificada que havíem construït  o perquè pot ser, sóc la seva persona referent i significativa?. Era la seva  mirada, la mirada que ella va fer cap a mi, la mirada que construeix relacions de confiança . Però tornant al que deia abans,   m`havia quedat bocabadada, encantada en lo que hem deia, que la veritat, no era important per a mi, però sí,  la vaig escoltar com si fora “algo” meu, “algo” propi, algo que m`havia passat i no parle de empatia, parle de sensacions , com s’expliquen les sensacions?  No heu sé, no sé perquè les sensacions son pròpies e inexplicables!, es algo tan abstracte que s`escapa de les mans, el mateix ocorre al saber… per això, tampoc no entenc perquè  tenim que sentir angoixa per  no saber, per  no conèixer.  Moltes vegades ens fa angoixa  reconèixer que no sabem, que som verges en molts aspectes de la vida. Anem aprenent apressa, encara que no heu parega. Aprenem en el descuit de estar aprenen. Ens angoixa el no saber però moltes vegades, es millor no saber que saber erròniament. Que   et preocupava quan acudires per primera vegada a parlar amb Noe?  La mirada de l`altre?…

D`on hi som? Com ens fem? On anem? I de quina manera? Cadascú busca donar significat al que fa, el que fa i com heu fa, però qui ha fet que actues d`una manera o d`altra? En cada historia personal trobem   subjectes que et fan canviar, subjectes que son importants en la teua vida i que han segut referents, persones significatives que ens impulsen a pensar o actuar d`una forma  determinada, subjectes que , en el meu cas, m`han aportat molt. Parle d`una amiga que , encara que no la begui  a sovint, ha estat  referent per a mi,  ha segut una referència per a mi. El segon origen  en la meua segona etapa de la vida (com jo dic sempre) esta en ella. Quan parle  de la segona etapa, parle de la universitat. Mai havia pensat estudiar, estudiar a  la universitat!. Jo ja treballe, porte una casa, soc independent i el poc temps que hem sobre els dedique a les relacions. El poc temps que tinc es limitat…!! li vaig dir… Ella sempre ha tingut en mi, la capacitat  de fer-me veure les cosses d`un altra manera i a  partir de l`impuls que hem va donar, Nati  va començar a ser una persona referent per a mi. L`impuls per començar aquest camí ha estat en ella. Segur que  ella,  també té  una persona referent, algú que la fet motivar, modificar el que pensava i actuar correctament. Son el que dic relacions encadenades, on anem aprenent uns dels altres, on anem construint-nos i on anem buscant significat a les relacions .  Moltes vegades, ens oblidem de l`origen de les coses. Perquè estic ací escrivint sobre una tesis? Estic ací, gracies a la meua persona referent, la que hem va iniciar en aquest camí . Sense ella, no estaria en estos moments escrivint.

 

 

“ Hauràs d`aprendre a mirar-lo diferent ” La clau de tot!!! Perfi, me’n adonat. Que frase mes “xula” quan l`he llegida!  M`agrada molt…perquè? perquè en fa aflorar este sentiment…  no sé , hem  fa plorar. Però  es que , te raó! Les persones, som com som, però segons qui ens mire, ens vora i ens valorarà d`una manera o d`altra. Moltes vegades hi ha gent que no ens agrada, posem una barrera que impedeix que les relacions segeixquen el seu camí, tirem la tovalla i passem a buscar un altra persona o be, fem canviar la relació fent-la negativa e inapropiada . Tots tenim una mirada prèvia, tots tenim prejudicis, encara que intentem “enmascara-ho”. Tenim una opinió que naix des de dins, sense conèixer, sense parlar amb  ell/a, ja ens imaginem com poden ser, sense adornar-nos que possiblement estigam equivocats. No parle de les primeres impressions ja  que son inevitables  no tindre-les. Parle de les opinions definides que tenim cap a les persones. Hem de traure  les cosses positives per enfortir les relacions i enfortir la societat en la que hi estem, apartar els prejudicis que sempre hi estan presents. Qui som per a jutjar? Som lliures de pensar el que volem. El pensament es individual i solitari , però es que com be dic , es el que hi ha. Som així inevitablement i no heu podem canviar, però… qui ens fa veure  d`una forma  o d`altra? Cadascú, jo com a subjecte trie els prejudicis que vull regalar, que podem regalar però també podem regalar essència al subjecte observat, la mirada de l`altre esta en nosaltres.

Presència i essència. Anàlisis de la realitat, val, esta molt bé. Però al final acabem fent més de lo més! Projectes, sempre es lo mateix,i dic el que  pense, en el moment que heu pense… Al llegir la IV part, el primer en que he pensat han estat en els projectes que estem elaborant a totes les assignatures. Val, esta be fer projectes, però aquest treball (educadora) ,com sabem, es algo mes intern. Et te que agradar, i molt. No es una feina que quan acabes i estàs a cassa, s`acabat. Treballem amb persones i amb molts sentiments.. i no pots separar-ho.  Se necessita lluita, connexió, continuïtat, risc, relacions… però al final anem a lo que anem, sense diferenciacions, i no!. Cada subjecte te la seva historia personal el seu origen i la seua continuïtat, pense el mateix que tu, si no hi ha connexió, si no hi continuïtat, si no hi ha unió entre tots, no ni hi ha res. Es que… es molt difícil que tots anem en una mateixa direcció ja que cadascú te el seu origen, provocant açò,  una opinió i una actuació diferent. Com anem a posar solució a este món? Jooo, que sensació… que injust es tot. En veritat necessitem més educadores socials, però de vocació. Gent implicada, volem fer, volem canviar les cosses, volem canviar situacions molt difícils de canviar, com la exclusió, la imigració de la que tant es parla… Jo si pense que es una dinàmica en la que hem d`anar junts, unint persones i unint relacions, relacions encadenades. Relacions imprescindibles per a que surgeixquen situacions noves, situacions de noves relacions i accions, accions per a propiciar el canvi. Pots planificar qualsevol cosa, però no pots planificar la reacció que l`altre va a tenir amb tu. Ens hem de obrir o nous propòsits i a noves relacions, a noves planificacions, noves actuacions… sense planificació no hi ha improvisació  i sense risc no hi ha intuïció.

Parlem d’intuïció i hem  fa pensar al meu treball. La gent  te intuïció quan ha treballat molt (no importa el tema del que es tracte), en este cas un treball educatiu. A veure si puc explicar-ho. No es imprescindible preparar de  cap a peus una activitat, un projecte… sempre que hi tingues experiència en el àmbit en el que treballes, clar! La intuïció se té o no, al igual que et pot servir o no, segons la practica i experiència que tu tingues, com he dit abans. Per a mi ja no es imprescindible preparar-me cada sessió amb els xiquets, tinc la capacitat per  saber  i escoltar sense paraules. Conec a cada nen i conec el moment d`actuació i per això hem sent  capacitada. Però això no es intuïció, es capacitació,  capacitació  de conèixer i de  fer relació amb el microentorn. A les relacions  quotidianes passa el mateix, tens que treballar-les, tens que fer relacions positives i negatives per a poder construir i donar-te compte de les relacions definitives i significatives. Pel temps, aconseguim la capacitació de la intuïció a les relacions, tenim relacions intuïdes, aquells que no son planificades però que intuïm  que van a ser significatives . Ací, es quan s`afiancen  les relacions. Quan algú no ens deixa indiferents, es quan ens deixem endur per l`altre i fer relacions significatives i educatives. Sense adonar-me`n, he arribat al principi del que he escrit… La conversa que vaig tindre amb la meva companya de treball que hem va dir alguna cosa, alguna cosa que no naixia des de la meu intenció en la que jo no buscava res com a recompensa. Va sobreeixir la verdadera paraula, un diàleg fonamentat en l`escolta de l`altre sense esperar recompensa, sense esperar res a canvi. El que hem va contar va eixir del seu propi  desig, va obrir un camí  i vaig comprendre que, era l`inici d`una relació, d`una relació  significant i educativa.

Que hem depararà aquesta relació? I les relacions educatives? Com m`hi vaig a involucrar? Vaig a fer que aquestes relacions siguin gratificants,  ser i fer relacions presencials, vaig a saber escoltar i  vaig a mirar-les amb altres ulls.  Els subjectes no hi anem a canviar, però si podem mirar-ho diferent amb altra mirada. El mateix passa a la societat i a la realitat no va a canviar ni  a transformar-se encara que es el que realment necessita , transformar les relacions educatives per a potenciar la implicació. La mirada cap als altres ha de ser diferent al que estem acostumats, hem de modificar la nostra mirada i evitar així el judici que tant ens acompanya. Hem de treure el bitxo que portem dins per acabar amb ell i posar límits als prejudicis. Hem de fer relacions encadenades, com  he anomenat abans, cadascú construeix relacions, relacions que mai son idèntiques. Cada subjecte té un origen diferent a l`altre  i pot ser, que la relació que per a tu es el principi (un nou origen) per a l`altre sigui la continuïtat d`altra relació. Cadascú ha de estar i ha de ser  present, ha de saber on es troba i l`altre ha de ser acceptació, ha  de donar sentit i obrir-li un espai per a poder ser, per a poder sentir-se escoltat, per a poder obrir iniciatives i noves relacions educatives i per poder  ser capaç de  ser un subjecte preferent i així poder  viure experiències que puguen modificar la relació.

Sensacions, un altra vegada. Frases que hem fan parar,  pensar i reflexionar. Quantes vegades hem escoltat el refranet… “más vale solo que mal acompañado”, que no es el cas, perquè estar acompanyada de la Candida… Jo sempre pensava, te raó més val estar soles que mal acompanyat. I ara hem trobe amb: “mejor acompanyada que sola”. Val, sé que no es al mateix context, però m`ha fet pensar. No hi ha solució, clar que no. Una educadora no tindria que pensar així! No deuria pensar que no hi ha possibilitat de canvi, heu sé. Però es qué, es la realitat de la que tantes vegades parlem. Es més que clar, té solució “aquello de lo que se habla” però de “aquello que no se habla, el de la absoluta distáncia” son situacions desbordants, quina solució tenen? Hem sent fatal per no poder fer res davant aquestes situacions. Impotència… Generalment solem pensar  que cada vegada que comencem  una intervenció educativa anem a ser persones referents  per als subjectes. Segurament si. Però moltes vegades serem  “cosas chiquitas” , experiències petites que modificaran la seva mirada. La mirada cap a l`altre, l`altre mon que hi  ha a fora , si podem aconseguir aquest canvi de”mirada”, i en aquelles situacions més penoses podem fer vore que no tota la gent es dolenta,  voldrà dir , que hem caminat junts, que els hem acompanyat en moments crítics i  els hem pogut canviar la mirada. Però com be he llegit, qui ens acompanyarà a nosaltres.

Com he dit anteriorment , tot te un origen, les relacions, les persones, les maneres, les institucions…. Els orígens es creen de nou quan es produeixen crisis, les crisis fan canviar, fan replantejar els problemes que hi han  hagut.  Com s`ha format la crisis? La crisis ha tingut un origen, un camí i un mal acabar. Tot entra alguna vegada en crisis, que ens fan pensar i recapacitar del perquè, i fer noves propostes. Ens serveix, com he nomenat abans, per a canviar, per a modificar i transformar les idees marcades, reparar  errors: una crisi exigeix canvis. Podem dir que crisis es sinònim de crítica? Existeix crisis a les institucions educatives. La crisis també es produeix en els subjectes, ja que formen part de les institucions, per això, estes crisis institucionals recauen  en els subjectes provoca’n canvis en els ideals socials. Quan hi ha crisis, hi ha que arrancar el problema desde l`arrel per a poder fer una transformació i no un canvi.

Com parlar de procés educatiu, sense parlar de les institucions o els subjectes que la formen? Institucions i subjectes van en relació. Les institucions donen espai a eixa relació, donen sentit al espai en relació amb el  subjecte-institucions e institució- institució. Ara bé, hem de pensar com es troben els subjectes front a les institucions, front a la societat i  com hem trobe jo com a subjecte que hi sóc. Subjecte objecte o subjecte agent? De les dues maneres som, de les dues maneres ens trobem i de les dues maneres acabarem. Depenguem  del context, de la relació i del moment en que som.  Per a mi, l`origen ha estat sempre en ser subjecte objecte (en el context escolar), des d`un  principi dels principis, parle de fa molts anys, no hi havia lloc  per a ser subjecte agent i pel temps, han deixat l`espai suficient per poder fer-nos  el subjecte agent ( es el que pasava i pasa al “cole”, allí aprenem unes lógiques, aprenem el que volen que depenem , les seves normes per a poder fer-nos productius en un futur ). Parle per exemple a la universitat. La universitat ja no hi es com era, ja no es dictatorial, ha canviat. Ha creat una relació al.lumne-mestre amb una major confiança, hi ha cabuda per a la reflexió personal e individual, hi ha cabuda a ser participatiu, a parlar d`experiències  i  ha sentir-se escoltat, ja no es com al “cole”, on el mestre et preguntava i sols podries respondre directament a eixa pregunta. Allí si érem (al meu cas) subjectes objectes, però ara, ens hem convertit, ens hem transformat en subjectes agents(en aquest context). Ha hi hagut espai per al canvi. Qui pensava en aquells temps que la universitat es convertiria en un lloc on totes les opinions son valides? No podem parlar de institució escolar i/o universitari, sense parlar de institució familiar y laboral. No podem separa-les perquè  aprenen  relacions  en totes elles , encara que, en cada institució ens fem, evolucionem i canviem, per això  ens comportem d`una manera diferent depenent del tipus de relació i de institució on estem. Una institució no es a l`altra, encara que estiguen en relació al igual que la família i l`amor.  Les relacions amoroses no son comparables. Perquè hem de mesclar i hem de plantejar-nos si les relacions amoroses son asocials o no socials… per a mi, no es el mateix parlar de institució familiar a parlar de “institució amorosa”. Que es això? No m`agrada la comparativa que hi ha fet!!! A l`amor tot val, en l`amor trobem  la essència de tot. En totes les relacions tindríem  que regalar els moments de relació, les converses de relació.  Perquè hem de privatitzar-les  si poden crear noves relacions i nous espais  al compartir les experiències amoroses? No sé si la família pot ser, siga la primera institució educadora e integradora o qui sap excloent i no  faig aquest comentari   perquè es tracte de famílies amb subjectes deficients  sinó perquè hi han famílies “pudientes” que fan que l`entorn sigui de exclusió. Ja no sols per l`entorn, sinó pel poc espai que es deixen per a   les relacions del subjectes que formen la família i de com deixen actuar als membre de la mateixa família. Deixar-los  ser subjecte objecte o subjecte-agent?  Tot depèn del compromís de la família i de la mirada que vulguin donar.

Pare o mare? No depèn de tu, o de vegades  si ¿a qui vols més al pare o a la mare? Que pregunta més estúpida! La majoria estimem  als dos per igual, però en cada membre de la família tens un tipus de  relació. El espai que tan brindant al llarg de tots els anys, la acceptació i la seva mirada,si tan deixat ser objecte o agent, es el que va a fer que tu tinguis un tipus o altre de relació, relació que va  canviant segons vas evolucionant. Tal vegada, sóc egoista a la meva relació familiar, a la meva relació amb la mare i amb la relació amb el meu pare. Per a cada situació, per a cada moment busquem la presència d`un ells. Com ja he anomenat, cap relació no es igual a l`altra , cada relació te el seu espai i el seu camí, no puc comparar dues relacions i per suposat no son substituïbles, una no es millor que l`altra, simplement, son relacions diferents, dues son significatives. Sols que les dues relacions van a formar al subjecte. Com hi sóc. Van a fer-me ser d`una o altra manera, van a ser l`origen de les relacions socials. Per a mi, que la figura del pare estiga marcada per deures econòmics i laborals… son excuses!. Sempre hi ha temps i lloc per a les relacions. Al text li dediquen unes línies per a parlar de la figura de la mare…Perquè oferir un espai mes ampli per a parlar de la meva mare , perquè tinc  que dedicar-li més línees per  a parlar de la figura de la mare, si per a mi dues relacions son referents i significatives? No vaig a fer-ho, hui no. Però en quan tingui un espai i un temps més ampli heu faré. Dedicaré unes paraules per a la meva mare… i com no? Per al meu pare.

En  aquest text, podria o deuria d`haver  parlat de la integració per a persones deficients, persones calificades com disminuïdes, com be fa referència la Núria, però seria parlar per parlar, parlar sense saber, parlar sense conèixer, parlar sense estar capacitada… i parlar des de la igualtat sense ser iguals. Però si que vaig a parlar sobre la inclusió i la exclusió, ací, si estem en igualtat de condicions. El que he aprés  en estos anys de universitat es a parlar de la realitat, a fer realitat i a viure la realitat. I la realitat es preguntar-nos si ens interessa tindre exclusió . Som cadenes de relacions, es a dir, relacions encadenades. Sense la exclusió, la marginació, no hi hauria demanda del que ara hi estic fent. No hi existirien els professionals de l`educació especialitzada, no existirien les institucions especialitzades… es just? Es just ser egoistes amb els mes “dèbils”? El que esta clar, es que hi ha exclusió. Com ha de treballar la família per a poder afrontar-la? Trobem la figura de la mare, a la que inconscientment atribuïm el rol de  “professional”  en el coneixement de les situacions i que es aprovat per ella.  A les famílies amb persones discapacitades, aquest rol es modificat, les mares no se senten “professionals” sinó “responsables” i obligades a rendir tot el seu ser a l`altre,  no deixant així, que la relació segueix-se el seu camí i negant part del seu ser als altres membres que constitueixen la família. Hi trobem els professionals, com be he noment abans, professionals que no frenen les relacions amb les famílies, deixen que avancen de la manera que han de fer-ho, no posen límits sinó que creen  altre tipus de relació. Relació integradora per al subjecte deficient i relació de cooperació e integració, també, per als  membres de la família.

Vaig a seguir parlant de lo inclusiu i lo exclusiu… Quan som petits, sols ens donen una opció, una única opció, la d`anar a l`escola i una única opció la de ser subjecte objecte. Podem parlar de transformació quan diem  escola i creació de  noves escoles d` educació especial? A mi em sembla que no. Per a mi, es una alternativa a les necessitats d`algunes famílies, es una guerra guanyada per a les famílies amb subjectes deficients, però també es un callar de boca . Continuem hui, dema i sempre,  amb el bitxo del prejudici i de la exclusió. Volen fer veure, aquells  que no veiem, als que no tenen presencia en aquest món, però si essència en molta gent que formem esta societat. Fer una escola especialitzada per a que tots estiguen inclosos i poder  donar pas a la integració, es fer al mateix temps exclusió. Estem separant relacions, estem evitant que les relacions continuen  el seu curs natural. No es tracta de fer una educació especialitzada sinó de fer una educació per a canviar les mirades, les mirades dels altres que estan plenes de prejudicis. Les cosses son com son,  “hauran d`aprendre a mirar-los diferent” deia Candida.  Tot es una cadena, un cicle viciós i inevitable. Si no poden mirar-los d`altra manera, com van a poder escoltar-los? No van a poder saber les seves necessitats si no canvia la seva forma de mirar-los, no van a poder planificar si no saben el que necessiten, no van a tindre intuïció… per això no tenen capacitació. Pocs tenen capacitació i pocs vocació. Estos son els professionals que tenen que provocar un canvi? Un nou procés? jajaja… així sorgeixen els fracassos, el fracàs en el  procés de integració. Els professionals de la educació especial , sols s`impliquen al 100%  quan es inevitable no fer-ho. Quan la realitat, de la que tantes vegades parlem , es tan real que hi tenen que actuar, ací es quan sols alguns, i recalque alguns, actuen, però actuen perquè desitgen el canvi, desitgen un canvi a les institucions, desitgen transformar-la  i perquè han canviat la seva mirada. Si no saben mirar-los, si no saben escoltar-los, com es van a afrontar a  “aquello de lo que no se habla”. He dit que els subjectes actuem quan la situació es real, quan la realitat es realitat. Però on comença la realitat? Ningú sap que es la realitat, on comença i on acaba, ja que la realitat esta enmascarada (partint des de temes polítics fins a la quotidianitat) no es transparent, tot es una mentida i per això es inestable. Totes les mentides acaben caiguent pel seu propi pes, les mentides son inestables al igual que la realitat es inestable. No podem actuar sobre el problema perquè no sabem realment on esta el problema, esta tapat, tapat per mentides egoistes i egocèntriques. Nosaltres, els subjectes objectes i els subjectes agents  que formem esta societat, tenim dret a saber quina es la realitat, no volem un aproximació, sinó la realitat per a proporcionar-nos estabilitat i poder actuar com subjectes capacitats que som. Si no  coneixem la realitat, la verdadera realitat no podrem transformar-la, no podem saber les seves necessitats i no podem actuar correctament, actuar contra la exclusió. Ens exigeixen normalització inclús per a les relacions (tot aprovat per de la societat, clar) relacions que intenten regularitzar-les i normalitzar-les. Volen formar relacions, relacions amb una sexualitat “normal” (el que ells consideren normal), i així evitar possibles desviaments i  sinó fas complir les seves normes  hi som “penalitzats” o el que es pitjor, tractats com si fóssim i estiguérem bojos, utilitzant un educat vocabulari que ens insulta. Com naix aquesta normalitat i no normalitat? He parlat abans de la crisis, si era sinònim de crítica. Se  n` aprofiten  de les crítiques per a donar exclusió , per fer de la sexualitat, com be nomena, una “sexualidad útil”, implicant una sexualitat egoista e inculcant-la en tots nosaltres. No deuria  ser així. Les relacions de subjectes, les relacions de sexualitat, al igual que les altres relacions, han de fluir lliurement, han d`anar pel camí que cadascú trie, som lliures i estem capacitats per a les relacions intuïtives. Si les cosses no canvien es perquè els interessa que segui així, va tot en relació, els interessa la exclusió per a realitzar una protecció i al mateix temps poder produir un desviament, els interessa tenir una desorganització  organitzada, es el nom que li posse.

Que esperem del treball i dels  qui treballem allí? Si busquem relació, allí la trobarem, si busquem autonomia, allí la trobarem , si busquem educació pot ser la trobem, si busquem integració? el més segur també la trobem però no intentem buscar igualtat perquè no hi va a estar. Hi trobarem treballs diferenciadors per aquelles persones mes diferenciades (discapacitats) i treballs mes valorats que altres. Integració no vol dir desigualtat i al treball hi ha desigualtat. Es el treball “el gran integrador” (Robert Castel)? No se jo, eh? Val, dona autonomia, pot ser també dona dignificació, però no dona pas a les  relacions igualitàries ja que existeix el poder (estic generalitzat, perquè, es clar, no a tots els llocs de treball va a ser igual), encara que, realment als subjectes que hi som considerats com “normals”  també ens proporciona desigualtat, per això em pregunte si el treball es una institució educativa, si el treball es una institució integradora.

Inclusió o exclusió ? Després de llegir el text de la Nùria, he arribat  a  la conclusió de que tot es exclusió:  la família, l`escola,el treball ja que sempre trobarem un “punt” d`exclusió. Les cosses son com son, però jo, ja que he après a canviar la mirada, mirar d`altra manera i per això, per a mi, família, escola i treball es inclusió, hem de vore les cosses des d`altre punt de mira. Si, hem de mirar d`altra manera, en positiu per a no caure en el món de la desesperació. Hem de mirar diferent.   

Institució – organització. Que relació hi tenen ? Que són? Difícil… text complicat…  Les institucions intenten portar un control mitjançant normes, legislacions, valors, justícia, creençes, relacions entre subjectes i subjectes de poder… a les organitzacions, igual que a la societat, se  intenta portar el control de tot, regular cada cossa que es realitza, som com “marionetes”, ens exigeixen complir unes normes, unes regles. Els col·lectius es reuneixen i se n`adonen  que es tenen que des materialitzar, provoquen crítica. Crisis a les institucions-organitzacions… Destacar la falta de transparència i la hipocresia que moltes vegades existeix i que intenten amagar a les organitzacions . Els líders  volen destacar, fer-se veure per a poder obtenir un reconeixement o per a defendre la seva integritat (sempre pensant en beneficiar-se). Subjectes col·lectius que moltes vegades sen aprofiten dels subjectes individuals , de la seva “sabiduria” i dels seus coneixements però altres vegades fan madurar al ser individual al mateix temps que actuen oferint aquells sers  que la necessiten, una pau tranquil·litzadora. Els subjectes individuals  fan que els subjectes col·lectius  tinguin vida,  una vida dirigida per algú que es representa i que anima continuadament en la recerca d`una millor integritat, una millora de relacions i d`una millor autonomia. De nou hi ha crítica pel comportament d`algunes organitzacions socials, de nou hi ha crisis, moltes organitzacions es  resisteixen a les opinions públiques e intenten buscar autonomia i buscar identitat, tornar a materialitzar-se.

 

Recorde haver escoltat i llegit la següent frase que també m`agrada molt:  “ Ten cuidado  con el presente que construyes debe parecerse al futuro que sueñas ”  sempre estem imaginant o al menys jo, ara quan tingui… ara quan puga… ara quan… va passant el temps  i “el futuro que sueñas” esta arribant.  Arriba el futur que es converteix en present i es quan hi tornes a pensar en un nou futur, anem fen camí, anem fent historia, anem formant identitat i poques vegades arriba el futur que hi havies somiat. Un futur on tots estem inclosos, un futur que no dona espai pel a la imigració, un futur on tots tenim relació i capacitació… un futur amb altra mirada…

Diari… M`has donat espai per a escriure el que vullga.  M`agradaria llegir-lo, segur que  canviaria  algunes cosses i tornaria a fer possible, així, la existència del mirall de les paraules.

Pot ser, sigui açí on  posem fi a  la nostra relació o pot ser sigui l`origen, l`origen d`un camí, d`un camí en el que he apres a reflexionar a escriure el que pense, un  camí on  m`has iniciat, un camí cap a la reflexió…

EMILIO CALATAYUD “EL JUEZ”

VAN GOGH

VIDEO DEL JUEZ CALATAYUD

<object width=”320″ height=”265″><param name=”movie” value=”http://www.youtube.com/v/K2GTauJT5Vg&hl=es&fs=1&rel=0″></param><param name=”allowFullScreen” value=”true”></param><param name=”allowscriptaccess” value=”always”></param><embed src=”http://www.youtube.com/v/K2GTauJT5Vg&hl=es&fs=1&rel=0” type=”application/x-shockwave-flash” allowscriptaccess=”always” allowfullscreen=”true” width=”320″ height=”265″></embed></object>

Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!